Ciutadà Pedrol Rius

Salou inaugura la remodelació de Cala Morisca, que esborra tot rastre del xalet luxós que l'advocat reusenc s'hi va fer construir als anys 60

Hi ha una tanca provisional galvanitzada encastada en un peu de formigó que s'obre amb facilitat. El recinte encara està en obres: la caseta dels constructors, sòcols metàl·lics per al camí de ronda pendents de col·locar, testos amb herbes i arbustos mediterranis i autòctons que encara no s'han plantat. Falten poques setmanes perquè Cala Morisca recuperi l'aparença de roquissar quasi verge del Cap de Salou que havia tingut el segle passat. Sembla prou segur entrar-hi, no hi ha vigilant i ara vaig de periodista temerari. M'hi esmunyo. A baix a la dreta s'hi veu Cala Crancs ja plena de banyistes, encara que estiguem a mtjan juny i faci fresca fora de les hores centrals del dia. A baix a l'esquerra, el que és pròpiament Cala Morisca, una petita incisió al massís de roca, sense sorra, suficient per fer d'embarcador de circumstàncies. Entre les dues cales s'hi estén un promontori privilegiat que s'endinsa al mar com la proa d'un galió. Són uns 9.000 metres quadrats i aquí, Antoni Pedrol Rius, advocat reusenc, s'hi va fer el que va ser el xalet més luxós de la Costa Daurada.

 

Del xalet no en queda res. La casa i el garatge ja les van enderrocar el 2017. Les tanques i els murs perimetrals, desapareguts. Les dues piscines —una d'immensa, que s'abocava orgànicament al Mediterrani— omplertes de terra. On hi havia les edificacions, un monticle repujat i uns cèrcols de pedra natural que emmarquen palmeres i margallons. S'han respectat els camins de baixada a l'embarcador, que hauran de servir per connectar Salou amb La Pineda per la línia de la costa en el que promet ser la passejada més espectacular del país. Just per on s'entra, entre els pins, s'hi ha conservat la garita que guardava la porta principal de la casa. Són quatre parets on amb prou feines hi devia cabre una taula i una cadira per al guarda. Té una teuladeta d'un gres blavós, un rètol de ceràmica que anuncia «Cala Morisca», que va ser el nom amb què es va batejar el Xanadú de Pedrol Rius i, sorprenentment, per inesperats, uns arcs que li confereixen un aire morisc i que hom, després de gratar una mica en la història de l'advocat, no pot deixar-hi de veure una aclucada d'ull del personatge a com va acumular la seva gran fortuna, a Tànger.

 

L'entorn de Cala Morisca
L'entorn de Cala Morisca | La Vanguardia

 

Una herència polèmica

 

Pedrol Rius devia ser bastant amic d'aquestes conyetes. Quan es va morir, el 1992, va llegar el xalet com a herència indivisa meitat i meitat a l'Ajuntament de Reus i al Col·legi d'Advocats de Madrid que presidia, en una decisió testamentària que a la pràctica era un bloqueig que n'impedia la conservació adient. A més a més, la usufructuària legítima, la secretària de Pedrol, va deixar d'anar-hi, a causa del manteniment deficient, fins que la finca va quedar abandonada del tot. Els darrers vint-i-cinc anys, Cala Morisca ha estat un refugi per a rodamons, el paradís dels grafiters, l'oficina dels traficants de drogues o l'escenari de les festes rave i del sexe poc segur de dues generacions d'adolescents salouencs. Ara, entre tanta natura reinstaurada, només esperés trobar, en algun racó, un trineu amb el Rosebud particular —¿Maria del Carme?, ¿Misericòrdia?— del que va ser un dels tarragonins més poderosos del segle XX, soterrat per tones de les arenes de l'oblit.

 

De Pedrol Rius no en queda res. Hi havia un premi d'investigació que portava el seu nom i va desaparèixer, hi havia la que era la seva casa de Reus, dita la 'Casa Rosa', a la Raval Robuster, enfrontada amb la Prioral de Sant Pere a través del Fossar Vell. Fa una vintena d'anys s'hi va instal·lar una botiga de mobles i decoració que volia ser un Vinçon reusenc, encabat un restaurant que no va anar bé i, més recentment, un discopub d'anomenada. Molta gent, sense saber-ho, vam passejar-nos per les habitacions del que havia estat casa seva i on sojornava quan venia de Madrid. La seva tomba al cementiri també està descuidada i fora de tots els circuits funeraris de reusencs il·lustres. Ara el xalet de Salou també ha estat escombrat de la memòria. El record de Pedrol es va esvanint i els fulls de calendari li juguen en contra. Es va morir en una solitud gairebé volguda i, potser, la garita morisca que quedarà en peu és l'únic que parlarà del temps que va estimar aquest home, si és que en va ser mai capaç. 

 

 

Cala Morisca, abans de l'enderrocament
Cala Morisca, abans de l'enderrocament | Ajuntament de Salou
 

Deu ser perquè com que Pedrol va manar des de les ombres, ningú no s'ha preocupat de fer-ne una biografia contrastada. Sempre va fer política, però mai des d'una posició que li suposés desgast. Tampoc una notorietat destacada en relació a la importància indiscutible de la seva figura. Era el més intel·ligent allà on anava. Va arribar a ser senador, no per la via electoral sinó per designació directa del Rei en la primera legislatura de la Transició. Joan Carles I hi veia un garant del seny i del sentit comú. Pedrol va ser un personatge que va anteposar l'ordre a la democràcia i va abraçar, amb franquesa, la democràcia —i fins i tot el progressisme— quan aquesta garantia l'ordre. Durant la dictadura, no cal dubtar-ho, va ser franquista. Allunyat del feixisme de Falange, perquè ell era un liberal, un jurista i un home de negocis capitalista, però un tècnic fidel i qualificat que va enriquir-se en les entreteles del Règim.

 

Poder i fortuna des de les ombres

 

Sempre va fer política, però a la seva manera. Fontana Tarrats, un que sí que era fatxa de veritat, explica que tenien vint anys i va caure la dictadura de Primo de Rivera. Pedrol Rius va intentar convèncer els seus amics de la necessitat de l'activisme polític, eren anys de màxima agitació als carrers. Son pare, Pompeu Pedrol, un menestral de la classe mitjana de llavors que tenia una humil merceria, l'havia enviat a estudiar dret a Saragossa, que és on s'enviava a estudiar els plançons de comarques per allunyar-los del catalanisme, el socialisme i l'anarquisme que bullia als carrers de Barcelona durant el període d'entreguerres. I va esclatar la rebel·lió militar i va passar la guerra sense que a Pedrol li calgués entrar a cap partit. Va guanyar. Va fer la viu-viu en el conflicte armat al cos jurídic militar, a Sevilla, sota els auspicis de Queipo de Llano. Amb el cop d'Estat victoriós, s'afiança a Madrid com a advocat i es fa conèixer per implacable i per fer-se càrrec de casos complicats, sempre relacionat amb els contraforts del poder i molt ben avingut amb l'ala tecnocràtica de la dictadura franquista.

 

Abans de la independència del Marroc, el 1956, trobem Pedrol Rius dirigint el Banc Mercantil i Immobiliari de Tànger, que funda i presideix des del 24 de maig de 1948. Amb la victòria dels aliats a la Guerra Mundial, Espanya no pot mantenir la ciutat dins del Protectorat marroquí i torna a ser una zona lliure internacional. Queda com una excepció europea: hi ha llibertat d'intercanvi de divises, pocs impostos i un ambient propici per als negocis, a banda d'una bonança social inèdita al continent, enfonsat en les diverses postguerres. És una Suïssa africana i un paradís per als homes de negocis i polítics rebotats i arruïnats per la guerra, així com per als franquistes menys integristes i més inclinats a fer diners amb el nou status quo. De fet és l'únic lloc del món on les pessetes autàrquiques es poden canviar per dòlars. En aquesta dècada tangerina es pasten grans fortunes. Es diu que a la ciutat hi havia dues-centes mil persones, entre les quals cinc mil catalans, la majoria exiliats republicans que hi van veure una opció de recuperar-se econòmicament. Però també conservadors i afectes —almenys nominalment— a Franco. Tot el sector tèxtil català exportador s'apunta al contraban de divises que esdevé la base del ressorgiment industrial. Un dels responsables d'aquesta 'enginyeria' financera és el pare de Jordi Pujol, Florenci, que juntament amb Josep Andreu Abelló posen els fonaments a la posterior Banca Catalana.

 

 

Pedrol Rius, als 50, durant l'època de director del Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc
Pedrol Rius, als 50, durant l'època de director del Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc | Cedida

 

Els anys de Tànger

 

Andreu Abelló i Pedrol Rius s'entenen a la primera. Malgrat que l'un era un catalanista d'esquerres amb càrrecs a la Generalitat de Lluís Companys, de qui era amic personal, i l'altre un home amb pes específic al Règim, eren cosins germans, reusencs tots dos, bon vivants, sagaços, i gent de mirada llarga i molt poc sectària. Durant la República, Andreu va rebutjar treballar com a delegat a Espanya de la companyia d'assegurances francesa La Preservative però va recomanar el seu amic Pedrol per a la posició, de manera que el jove Pedrol es va poder començar a establir com a home de lleis a Madrid. Ara Pedrol li tornava el favor i es va configurar entre els dos una simbiosi altament productiva: mentre Andreu explotava el seu do comercial i per a les relacions públiques i pretenia convertir Tànger en el Montecarlo del sud de la Mediterrània, Pedrol Rius s'encarregava de la vaselina política i de mantenir a ratlla el Règim perquè no fiqués gaire el nas en l'activitat financera alegal —per dir-ho amb suavitat— dels catalans a Tànger. Va aconseguir fer entendre a la capital que l'excepció tangerina era d'interès nacional i que representava una vàlvula d'escapament indispensable per a la delicada situació econòmica d'Espanya, sumida en l'aïllament internacional i en l'autarquia. No sense haver de vèncer les reticències, per exemple, del ministre franquista de Comerç i Indústria Juan Antonio Suances, que va entendre des del primer moment el funcionament de la tapadora fiscal i va ser bel·ligerant en intentar posar-hi fre i tancar el Banc Mercantil. No se'n va sortir. El Tànger d'aquells deu anys va ser, probablement i gràcies a la perícia d'Andreu Abelló i Pedrol Rius, l'episodi de més autonomia financera real de Catalunya des de 1714.

 

Un cop acabada l'aventura africana, els camins d'Andreu i Pedrol se separen. Pedrol Rius ajuda a son cosí a arreglar les relacions del republicà amb el Règim i pot tornar de l'exili. Ell, mentrestant, funda un altre banc a Andorra amb la fortuna en divises acumulada a Tànger i se'n torna a Madrid. Continuarà amb la seva carrera d'advocat però deixarà de banda els litigis per dedicar-se a la part més divulgativa —va publicar un llibre que revisava el procés de l'assassinat del General Prim, per exemple— del Dret que li permet tenir una vida més epicúria. Li eren grats els plaers que la seva posició li oferia. Era faldiller, li agradava la bona taula i fumar havans a les tertúlies cultes del mític Lhardy madrileny. També va tenir més temps pel vessant jurídic de representació i comandament. És membre de la Comissió de Codificació de l'Estat, presideix el Consell General de l'Advocacia i es presenta a les úniques eleccions a les quals es va presentar mai —i va guanyar quatre cops—, les del deganat del Col·legi d'Advocats de Madrid. Es diu que no va ser escollit tant pels seus mèrits o prestigi com per barrar el pas a Joaquín Ruiz-Giménez, un demòcrata-cristià fill de qui havia estat alcalde de Madrid que, arran de les protestes estudiantils contra el Règim de 1956, va ser cessat del càrrec de Ministre d'Educació i era percebut per Franco i els falangistes com un 'roig'. Fos com fos, el deganat va servir a Pedrol Rius durant la resta de la seva vida com plataforma d'influència tant en l'àmbit jurídic com polític.

 

 

Pedrol Rius, a primers dels 70
Pedrol Rius, a primers dels 70 | Cedida

 

 

 

Paral·lelament, Pedrol continuava sent un home de negocis molt actiu. En molts casos un pioner. Va ser el primer a desenvolupar la indústria de les escurabutxaques a Madrid, amb una empresa que va vendre's ràpidament quan es van conèixer les relacions entre la Màfia americana i la creació dels complexos de joc a Las Vegas. L'expansió a Europa del negoci es va fer pels conductes naturals, el dels homes amb influència i amb visió d'oportunitat. Els seus escrúpols cristians, però, van fer que tallés el contacte amb el sector, entre d'altres coses perquè era conscient que el seu prestigi depenia en bona part d'una bona imatge davant del nacionalcatolicisme. No estava ben vist, sobretot quan es va haver de presentar a les eleccions al Deganat, que un home d'ordre estigués relacionat amb les escurabutxaques. La vinculació catòlica va jugar un paper important en la seva vida i negocis. De jove va formar part de les Congregacions Marianes i mantenia vincles i una relació excel·lent amb l'Arquebisbat de Tarragona. La idea i execució de la Costa Daurada com a destí turístic va ser seva en bona part seva. La construcció d'hotels i apartaments a Salou i a Vila-seca es va fonamentar en la seva gestió immobiliària i participació en la venda de terrenys que l'Arquebisbat hi posseïa, així com els solars que van servir per a la implantació de la primera indústria química a la façana marítima del triangle entre Tarragona, Vila-seca i Salou. El mateix Pedrol es va quedar una part del pastís, al Cap de Salou, on hi va construir la urbanització Núria, entre altres, i es va quedar per a ell el racó més privilegiat, la punta entre Cala Morisca i Cala Crancs on s'hi hauria de fer el xalet a què ara cantem les absoltes. 

 

La piscina petita de Cala MOrisca, abans de ser soterrada
La piscina petita de Cala Morisca, abans de ser soterrada | Cedida
 

 

La construcció de la Costa Daurada

 

Un testimoni de primera mà, a tall d'anècdota. A principis dels 60, durant els anys de construcció frenètica a la costa de Tarragona, el meu avi feia de vidrier. Sempre recordava com una fita del seu treball artesanal els vidres de Cala Morisca. Les grans finestres del saló principal, el balcó del dormitori que era un magnífic mirador de tota la costa de Salou o l'altíssima vidriera del rebedor on Pedrol els va fer fer una sèrie de vitralls policromats d'aparença catedralícia. Eren nivells de sofisticació inèdits en l'època dels blocs 'desarrollistes'. Els plànols del xalet van anar a càrrec de l'arquitecte Monravà López, el millor de la seva època al Camp, un intel·lectual que va aplicar el Pla Urbanístic de Tarragona que reordenava tota la ciutat. Pedrol no va ser a les obres, però. Se n'encarregava la seva secretària i amant —querida, que es deia llavors—, María García Martínez, madrilenya, a qui l'advocat li va deixar l'usdefruit de la finca però no la propietat. Era ella qui rebia i dirigia a mon avi i la resta de paletes, electricistes, jardiners durant la construcció, que va ser un esdeveniment a la regió. María García va continuar anant al xalet, fins que amb la mort de Pedrol ja no es va poder permetre el manteniment. Pedrol, es diu, no va dormir mai a Cala Morisca. Arran dels primers atemptats d'ETA i donada la seva posició en el sí del Règim, estava atemorit que no anessin darrere d'ell. Dormia a Reus i es feia portar en un Dodge enorme i blindat fins a Salou. Allà hi tenia la secretària, que també actuava de masovera durant les temporades i un petit cos de seguretat que li vigilava la casa. A l'estiu, quan rondava per aquí, celebrava contínuament festes i convits. Per Cala Morisca, durant aquells anys, hi van passar centenars de representants de l'establishment, l'advocacia, i els negocis d'Espanya, molt sovint d'incògnit, arribant directament per mar, que de fet, era un accés més senzill que els intrincats carrers de Cap Salou

 

Imatge de l'enderrocament del xalet de Pedrol Rius
Imatge de l'enderrocament del xalet de Pedrol Rius | Ajuntament de Salou

 

 

Hi ha un tema més espinós que els altres en la vida de Pedrol Rius. És coneguda la seva relació amb María García, com dèiem més amunt, i el paper que li va reservar en el testament. En molts llocs, però, s'afirma que no es va arribar a casar, cosa que no és pas certa. A Reus se sabia que no tractava gaire bé María. Tenia fama de moro, quan això era un insult i quan la societat era molt més masclista que ara, malgrat la fidelitat amb què el va acompanyar tants anys i que la prenien habitualment per la seva dona. Però no se sabia tant que va arribar a esborrar el rastre de la dona amb qui realment s'havia esposat. El deu de maig de 1944 contrau matrimoni amb María de los Ángeles Huelín Rocamora, filla d'una família aristocràtica barcelonina. La parella pateix un daltabaix quan, poc després, la seva única filla es mor. A Reus, les males llengües diuen que Pedrol obligava la seva dona a desatendre els plors de la nena i a deixar-la que es queixés. Un dia ja no va plorar més. Sembla una llegenda urbana més que cap altra cosa. El que sí sabem és que a partir d'aquella tragèdia les coses van canviar. Àngels Huelín es va enfonsar. El seu home la ingressa al Pere Mata, sense fer gaire soroll, sempre preocupat pel 'què diran', la pressió del Reus resclosit de l'època i les xafarderies, que volaven com a dagues. El desequilibri psíquic d'Àngels destrueix el matrimoni. Antoni se'n surt però no tindrà mai més fills i s'anirà entotsolant cada vegada més en la seva feina i la seva col·lecció de retaules gòtics. Àngels és internada en diversos sanatoris de tota Espanya. Se la treu de sobre o intenta guarir-la, no ho sabrem mai. En un intent de suïcidi en un centre psiquiàtric d'Alacant pateix greus mutilacions i mor un temps més tard en un altre sanatori de Pamplona.

 

La 'Casa Rosa' del Pedrol Rius a Reus
La 'Casa Rosa' del Pedrol Rius a Reus | Viquipèdia

 

 

La imatge de Pedrol Rius els darrers anys de la seva vida va fer un gir important. Tot i continuar sent un home acabalat i d'ordre, la seva posició política va esdevenir cada cop més progressista —va ser un col·laborador assidu de El País, per exemple, i es va mostrar favorable a amnistiar presos polítics—, ja des dels primers setanta, quan es va adonar que l'adveniment de la democràcia seria inevitable amb la mort del dictador. Es va implicar en les ponències constitucionals, va ser crític amb el paper polític que s'atorgava al Tribunal Constitucional en el nou ordenament i es va alinear amb els fidels a la monarquia, que era el camí de la Transició dissenyat pel Règim però que oferia les màximes garanties de mantenir el país allunyat del trauma i la ruptura; la revolució que sempre el va esgarrifar. El pas d'Espanya a la monarquia parlamentària, 'de la Llei a la Llei', com es deia, va ser un èxit jurídic en què ell hi va tenir molt a veure. Els seus consells també van ser molt apreciats per Jordi Pujol en els primers temps de presidència de la Generalitat autonòmica.

 

Pedrol Rius, sota terra

 

Pedrol arriba a la vellesa amb bon estat de salut. Alguns ensurts amb el whisky, els puros i el colesterol van fer que s'hagués de cuidar una mica més, perquè no va deixar mai de tenir bon gust i sensibilitat pel menjar, pel beure o per l'art. També va incrementar la seva activitat filantròpica, ajudant moltes iniciatives empresarials o comprant peces pictòriques, que era una de les seves grans passions —una gran part de la seva col·lecció també la va llegar a l'Ajuntament de Reus, així com accions i altres béns, i avui es troba al Museu de la ciutat. Els darrers anys va deixar de venir tant a Reus i al xalet de Salou gairebé no hi posava els peus. De son pare no en va voler saber mai més res, no se sap per quin motiu. A sa mare la tenia en un pedestal. La reforma de la casa de la Raval de Robuster li havia fet per a ella, però aviat també va traspassar. Mort el seu oncle Rius Miró, químic i vicepresident del CSIC que també vivia a la capital d'Espanya, Pedrol es queda sense família i passa a partir d'aquell moment la major part de les hores tancat al seu despatx de Madrid. Només María García Martínez s'està amb ell fins al final. Al capdavall, Pedrol Rius no es va cuidar prou i un càncer de fetge el va vèncer el 17 d'octubre de 1992. 

 

Pedrol Rius, de gran

 

 

Cala Morisca ha estat una font de litigi fins avui. María García no va voler cedir els seus drets sobre l'immoble, però tampoc el podia mantenir. L'Ajuntament de Reus i el Col·legi d'Advocats de Madrid no es van posar mai d'acord en què fer-ne. I l'Ajuntament de Salou no va deixar mai de pressionar mentre veia impotent com la propietat es deteriorava. Fins que se'n va cansar i va modificar el Pla Urbanístic per incloure la finca a la reordenació de la costa i en el trajecte del camí de ronda que havia de recuperar els espais naturals del Cap de Salou. Es va facultar, per tant, a l'expropiació encoberta, pagant 400.000 euros a l'Ajuntament i un altre tant al Col·legi d'Advocats. La resta de la història és coneguda: l'enderroc, els camions de terra i, finalment, l'obertura de Cala Morisca a la ciutadania aquest dia de Sant Joan de 2018. La Natura, com és sabut, sempre troba el seu camí i és recelosa de qui especula més que ella. De la atzarosa història del poderós advocat, ni rastre. Bé, sí, una garita per al vigilant, amb una teuladeta d'un gres blavós i uns arcs de vaga inspiració morisca. Quan hi passes per sota t'arriben uns aires de l'Atlàntic, una brisa tangerina de quan el triomf de Pedrol Rius estava, encara, tot per fer i tot semblava possible.

 

La porta de la finca, enderrocada i la garita andunta, encara dempeus
La porta de la finca, enderrocada i la garita adjunta, encara dempeus | Cedida