Catalunya Nova i Catalunya Vella

 

Catalunya té, per raons històriques, dues regions ben delimitades: una Catalunya Vella, d'origen netament carolingi, i una Catalunya Nova, de reconquesta tardana on l'impacte franc i germànic en general és molt més feble. Aquesta diferenciació té implicacions múltiples: en la propietat de la terra, en la mentalitat, en l'estructura social i econòmica, i s'accentua dels colls de Balaguer i la Teixeta cap al sud amb el canvi dialectal. Si a tot plegat hi sumem les importants diferències climàtiques entre una Catalunya Vella humida i freda i una Catalunya Nova seca i tèbia, tenim el quadre complet per entendre les grans diferències de mentalitat entre catalans «nous» i «vells».

 

Fins a dates molt recents, la participació del Camp de Tarragona/Penedès i les Terres de l'Ebre en la construcció nacional catalana ha estat subalterna; la direcció del moviment nacional català era clarament de la Catalunya Vella i d'un esperit netament burgès. Una situació lògica que es deu al fet que aquesta zona del país va participar directament en la primera onada de la revolució industrial del segle XIX (tèxtil, metal·lúrgica) i va transformar ràpidament la seva estructura social i de classe amb una burgesia emergent i rica que va agafar la direcció del catalanisme polític i cultural i el va emmotllar a la seva mentalitat.

 

A la Catalunya Nova, la primera onada de la revolució industrial fou molt feble i poc va transformar l'estructura social i econòmica del territori —llevat potser de Reus. No és fins als anys seixanta del segle XX que el Camp de Tarragona pateix la gran industrialització i una profunda transformació social i econòmica amb l'arribada de la petroquímica. A partir d'aquest moment la relació de forces econòmiques internes a Catalunya es modifica clarament a favor d'una Catalunya Nova dinàmica i amb indústria d'última generació i una Catalunya Vella amb sectors industrials madurs i en liquidació com el tèxtil i la siderúrgia.

 

Això està tenint, 40-50 anys després, grans implicacions culturals i polítiques, que expliquen aquesta incomoditat que molts catalans «vells» senten per aquesta part de Catalunya fins a dia d'avui subalterna però que ha guanyat (i anirà a més) autoestima i dinamisme i que vol participar activament en la vida política, social i cultural catalana sense renunciar al seu tarannà territorial.

Fins l'arrencada industrial i turística dels anys 60 del segle passat la base econòmica del Camp de Tarragona era una agricultura, majoritàriament de secà, que no permetia un gran gruix cívic i econòmic i, és clar, tampoc polític. Si hi sumem l'esterilitzant rivalitat entre Tarragona i Reus tenim el quadre complet de la irrellevància tarragonina al conjunt català.

 

La corrent hegemònica en el catalanisme post renaixença i noucentista (liderat políticament primer per la Lliga i continuat amb matissos per ERC) va bandejar tot allò que era considerat rural o poc europeu. Els cànons del catalanisme, doncs, van ser la sardana, els orfeons i les expressions de cultura popular que buscaven la civilitat i l'ordre social (per la mentalitat d'avui serien «avorrides»). El vendaval noucentista es va endur de gairebé tota la Catalunya Vella (o les va deixar com expressions marginals i de poc prestigi) totes aquelles expressions populars que no casessin amb el model de la Catalunya burgesa i europea que es pretenia construir. Es va salvar de miracle la Patum a Berga, als contraforts del Pirineu.

 

Al Camp (i també al Penedès) aquesta fúria «civilitzadora» i pretesament «europeïtzadora» va arribar molt esmorteïda i les velles tradicions ancestrals (castellers, diables, danses populars) van mantenir una relativa vitalitat en mans del poble més pla. A finals del 70 i sobretot a la dècada dels 80 del segle XX i després de les grans transformacions socials que l'arribada de la indústria i l'explosió turística havien provocat en la societat tarragonina (com la massiva immigració o l'aparició d'un proletariat industrial en vies de despersonalització cultural) i l'impacte local de tots els moviments juvenils internacionals de la dècada dels seixanta (el folk, el maig del 68, la contracultura) van fer que les noves generacions veiessin en la cultura popular una afirmació de la identitat, i amb molta rapidesa el pes de les expressions de la cultura popular van passar a mans de joves universitaris que les van prestigiar i les van dotar de nova vitalitat.

 

A fora de l'àmbit Camp/Penedès la mateixa joventut veia com la cultura popular heredada del vell catalanisme no els satisfeia i a falta de referents propis en les seves comarques van girar els ulls cap a Tarragona on podien trobar expressions festives genuïnament catalanes que satisfessin més el nou tarannà juvenil de l'època: comença la gran expansió del model festiu del Camp al conjunt català en detriment de les sardanes, orfeons, cors de clavè... el foc, els castellers i la música de gralla van guanyant terreny, any rere any, comarca a comarca, a les expressions del vell catalanisme.

 

De fet, la nostra cultura popular ancestral, que ja és ara la majoritària a Catalunya, l'hem de veure com l'ambaixadora del nou paper que ha de jugar la gran metròpoli tarragonina (la segona del país) en el futur català. L'explosió industrial i turística dels seixanta permet l'aparició d'unes noves classes mitjanes que donen gruix cívic i cultural a un territori fins aleshores somort i permetent no només la recuperació de les nostres tradicions regionals sinó l'expansió d'aquestes al conjunt català, desplaçant la vella cultura del catalanisme.

 

Un èxit històric sense precedents del que a vegades potser no en som prou conscients i que ens hauria d'enorgullir. Tota aquesta transformació social i econòmica però no l'hem sabut convertir encara en poder polític. Les patètiques baralles Reus-Tarragona i la manca d'unitat de les forces econòmiques, socials i polítiques que no han sabut trobar un mínim comú denominador ho han impedit. Aquest és el gran repte al que s'enfronta el Camp de Tarragona els propers anys: saber traduir la seva força econòmica, demogràfica i la seva vitalitat cultural en capacitat d'influència política real.



Comentaris

envia el comentari