Rosa Maria Ibarra (PSC): «Aquestes eleccions no són un punt d'arribada, són un punt de sortida per fer feina»

La candidata socialista per Tarragona vol un Govern fort per pactar amb l'Estat com desencallar les infraestructures del Camp i l'Ebre
Rosa Maria Ibarra, a la seu del PSC de Tarragona, amb un cartell seu. | delCamp.cat

 

La carrera política de la cap de llista del PSC per Tarragona comença a l'Ajuntament d'Alió i segueix com a cap de llista i portaveu dels socialistes a l'Ajuntament de Valls amb Núria Segú, també llavors diputada i dona forta del partit. Rosa Maria Ibarra també ho és i malgrat que ara tornara a ser diputada, segons totes les enquestes, no vol deixar de ser regidora a la capital de l'Alt Camp. Diu que és la política que més realitzada et fa sentir, podent arreglar les coses que van malament del teu carrer, del teu barri i del teu municipi. Igual que el cap de llista per Barcelona, la candidata per Tarragona té clar el seu discurs i les propostes —700 al programa, només una sobre el conflicte Catalunya i Espanya— per sortir de l'embolic dels independentistes. I s'exclama quan veu que no és preguntada per Arrimadas. «No, no farem presidenta Inés Arrimadas», assegura. El millor candidat per ser president de la Generalitat és Miquel Iceta, insisteix.

 

Ha d'explicar-se molt bé. Miquel Iceta en la presentació de la candidatura al Pont del Diable va dir que anava de primera per una simple raó de paritat i de quotes. Carles Castillo va ser rellevat del número u de la llista i Ibarra en va agafar el protagonisme. Accepta que el PSC no podia anar a les eleccions amb quatre caps de llista homes i defensa també les quotes, encara avui. «Cal una protecció major de la dona, hem de trencar el sostre de vidre». Assegura que si bé a les llistes electorals hi ha paritat per obligació de la llei electoral, després, en espais de no elecció directa de la ciutadania el percentatge cau en picat. A la Diputació de Tarragona, recorda, només dues diputades són dones. Una, del PSC. «Nosaltres hem aixecat la bandera del feminisme i encara no podem superar les quotes», assegura, i apunta que malgrat que es va dir que les llistes dels socialistes quedarien iguals, el Consell Nacional va decidir fer aquest canvi per raó de gènere. «Però també valorant la vàlua i la feina que he fet aquests dos anys al Parlament», recorda Ibarra fent referència a les paraules d'Icet al Pont del Diable el dia de la presentació de la candidatura.

 

És la tercera candidata per Tarragona que és entrevistada per delCamp.cat abans d'aquestes eleccions del 21 de desembre. Yolanda López, de Catalunya En Comú-Podem (CECP), també va explicar el seu «ni DUI ni 155», i el cap de llista de la CUP, Xavi Milian, va explicar com es vol dibuixar la República, «ara només feta efectiva psicològicament». Durant els pròxims dies s'aniran publicant les entrevistes amb els altres candidats amb representació actualment al Parlament de Catalunya.

 

Que és Catalunya?

És una nació composta per homes i dones amb visions plurals d'aquest sentiment de nació i amb necessitats i aspiracions diferents. Per tant, necessita un govern que sigui el reflex i el mirall d'aquesta pluralitat i transversalitat.

 

No som una república?

No, no som una república.

 

Com s'encara una campanya com aquesta, tan estranya, on el debat s'ha centrat en independència «sí» o «no»?

Nosaltres l'encarem plantejant que no només hem de parlar de l'independentisme i del tema nacional. Ho fem preparant i presentant propostes territorialment perquè entenem que aquestes eleccions no són un punt d'arribada, són un punt de sortida, que esperem que sigui de quatre anys, per poder parlar de tot, també de la independència, però no només. Nosaltres parlarem d'arreglar aquest desgavell on hem acabat, però també hem d'intentar fer feina. Al cap i a la fi, els que som diputats per Tarragona hem de defensar els interessos de la gent que ens ha votat.

 

Vostès han dit ser la Tercera Via. «Ni DUI ni 155», han repetit. Però hi van votar a favor. Què els fa millors representants de la Tercera Via que la gent de Catalunya en Comú-Podem?

Jo crec que l'entorn de Catalunya en Comú i Podemos no sabem massa en quin costat estant. Poden dir en campanya el que vulguin i poden fer els lemes que vulguin, però jo crec que la situació real és que ens han tingut i ens tenen despistats. Al grup parlamentari de Catalunya Sí Que es pot (CSQP) hi havia diversos posicionaments sobre aquest tema que feia que no sabéssim en quin punt ens trobàvem. I també podem recordar el paper d'Ada Colau, no? Va jugar a participar-hi sense dir què votava, no cedeixo espais però pacto que no em critiquis... No està clar què volen.

 

I vostès, ho tenen molt més clar?

Nosaltres sí. Nosaltres volem un encaix millor de Catalunya dintre d'Espanya, que hem d'anar a una reforma de la Constitució cap a un estat federal més descentralitzat i amb més competències que també ens pugui servir per protegir la cultura i la llengua catalana i que també serveixi per millorar la qualitat de vida dels catalans. Aquesta és la via, la nostra tercera via.

 

Qui ha de decidir aquesta sobirania?

El conjunt dels espanyols, quan es reformi la Constitució.

 

I si la majoria dels espanyols voten menys autonomia per Catalunya?

Nosaltres els hem de convèncer, a la majoria d'aquesta gent, que les zones que formen part d'aquest estat federal que volem nosaltres han de tenir més autonomia i més autogovern.

 

Fer la independència amb somriures era ingenu. Però el seu discurs també ho és i més amb l'actual situació d'enfrontament Catalunya versus la resta de ciutadans espanyols.

Jo crec que és possible fer-ho. La prova és que sortint de la dictadura franquista la gent, defensant uns interessos molt allunyats, es va posar d'acord en constituir un estat social i democràtic de dret. Si aquella gent es va poder posar d'acord, amb la complicada situació que hi havia llavors, què hauria de fer pensar que ara no és possible? No ens posarem d'acord ara, que la situació és millor que llavors, sens dubte?

 

Hi ha presos polítics a Espanya?

No, nosaltres creiem que no hi ha presos polítics. No ho diem nosaltres sols. Amnistia Internacional tampoc els hi considera. No crec que hi hagi presos polítics.

 

No hi havia cap altra solució que el 155?

Nosaltres vam dir que ni article 155 ni Declaració Unilateral d'Independència. Però la DUI es va fer, i l'article 155 era la solució que l'Estat té, en la seva Constitució, igual que altres països d'Europa. Fins i tot en estats federals. I diu que quan una part d'aquest territori es posa fora de la llei, l'estat ha de reaccionar i aplica el mecanisme per tornar a la legalitat. A nosaltres no ens agrada, però estava en mans del president Carles Puigdemont que no s'hagués d'aplicar. I fins al darrer moment semblava que es podria arreglar i convocar eleccions però no va aguantar la pressió i vam anar a la DUI. I per conseqüència, l'aplicació de l'article 155.

 

El Partit Popular l'hauria pogut aprovar sense el suport del PSC i del PSOE.

Hi vam donar suport per coherència. Nosaltres som gent seriosa, gent responsable i gent de govern. No deixem passar les coses ni ens posem en realitats paral·leles. Hi havia una situació, que ve des del 6 i 7 de setembre, que les institucions catalanes es van posar fora de la llei i que calia retornar a la legalitat. Ho deia tothom. Nosaltres enteníem des de llavors i agreujat amb la declaració del dia 27 que teníem el risc de quedar-nos sense institucions. Ningú ens va fer cas, les coses van anar com van anar, i nosaltres vam entendre que havíem de donar suport a l'article 155 per tornar a la legalitat i les institucions a tothom.

 

La militància del PSC al Camp de Tarragona ha entès que calia anar de la mà d'Unió en aquestes eleccions?

Sí, sí. Hi ha gent que es va estranyar, però no tenim gent enfadada. Però aquest és un acord puntual, només per la situació concreta d'aquestes eleccions, que creiem excepcionals, i que a més no ens ha fet canviar ni un sol punt del nostre programa electoral. En el futur, aquestes persones seguiran la seva vida política de la forma que ells creguin, no ens hem casat amb Unió, o amb Units per Avançar. Acabarem sent, al final, adversaris polítics, però calia plantejar una sortida excepcional amb gent transversal: amb gent d'Unió, amb gent de Federalistes d'Esquerres, el fiscal Jimenez Villarejo i gent que estava a l'esquerra del mateix PSC. Ah, bon moment per recordar que Esquerra portarà a les seves llistes gent que venia d'Unió. I no ha passat res. Ells comparteixen l'independentisme i nosaltres el no independentisme.

 

Carles Castillo, cap de llista del PSC el 2015, i ara, número dos, amb Ibarra en segon pla. | delCamp.cat

 

Parlem de Tarragona. Hi ha espai per propostes territorials en aquestes eleccions? Vostès ho tenen més fàcil, no governen ni a Catalunya ni a Espanya.

Abans de tot. Ara ho tenim fàcil, cert. Estem a l'oposició a Catalunya i a Madrid. Però nosaltres tenim un full de serveis que diu que l'any 2010, ja en crisi, vam invertir al Camp de Tarragona 150 milions d'euros. Ara n'han invertit 40, aquest 2017. Durant els governs del PSC, la mitjana d'inversió era d'uns 170 milions d'euros. Ara la conjuntura és complicada, i la inversió es podria haver vist reduïda, però no entenem que tinguem un pes poblacional del 10% i només rebem un 5% de les inversions. Això no pot ser i ho volem revertir.

 

Què cal fer primer de tot?

Tornar a recuperar els plans estratègics del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre per donar un enfocament nou i per sortir de la situació on ens trobem, sobretot, en el tema de l'ocupació. Tenim unes dades dramàtiques. Durant dos mesos l'atur ha pujat a Catalunya més que a la resta d'Espanya i a Tarragona ha pujat més que a la resta de Catalunya. El 20% de l'atur de tot Espanya el proveeixen les comarques de Tarragona. La comarca amb més atur de tot Catalunya és el Baix Penedès. El nostre cavall de batalla serà revertir aquesta situació. Hi ha projectes com el CRT -10.000 llocs de treball directes més els indirectes— i el Logis Penedès —5.000 en conjunt, entre directes i indirectes— que poden ser generadors de molts llocs de treball i d'inversions al territori i que s'han de desencallar.

 

Com ho pensen fer?

Necessitem un govern fort a Catalunya per poder reclamar que s'acabin i es posin en funcionament algunes infraestructures que ara mateix estan aturades i que ens permetrien, també, poder posar en marxa projectes com el Logis Penedès que ara mateix, amb les infraestructures que tenim, no és possible tirar endavant més d'un 15%. El govern de Catalunya ha de ser capaç d'anar a Madrid i de parlar amb ells per poder desencallar aquests projectes que ara estan aturats per culpa de la falta de diàleg. Mentrestant, però, aquest 15% de Logis Penedès ja es pot posar en marxa i començar a retallar amb dades d'atur.

 

Alguna proposta més? D'aquesta que si parlem d'independència «sí» o «no», no sortirà als debats.

Hem plantejat recuperar el Pla de Barris també en l'àmbit privat amb la rehabilitació d'habitatges. Una opció que et permet donar sortida a un sector, el de la construcció, molt castigat, i també et permet fer una aposta per la sostenibilitat, tenint en compte que aquestes rehabilitacions s'han de fer fent una aposta per l'estalvi energètic. I, finalment, un nou pla de barris ens permetria dignificar zones de ciutats com Reus i Tarragona que ara mateix poden començar a estar abandonades i on hi tornaria a viure gent.

 

Ibarra, Iceta i el secretari general del PSOE, a Tarragona, durant un míting. | delCamp.cat

El perfil de la candidata, per Miquel Bonet: «Rosa Maria Ibarra, pastoreta d’unicorns»

Si ja de per si m'agraden els polítics, Rosa Maria Ibarra encara m'agrada més. Per adorable, per professional. Cal tenir en compte la injustícia amb què la història del país ha sotmès el PSC. Un partit que amb els anys, a base de perseverança i sense estrèpit, ha configurat quadres preparadíssims, formats i dúctils, amb implantació tant urbana com perifèrica (perifèria de la perifèria d'on surt la nostra candidata, sense ganes de disputar els electors tradicionals del socialisme als barris de Reus i Tarragona, algú podria pensar). Ciutadans, per exemple, encara necessitarà un parell de lustres per inveterar-se als teixits locals. El PSC era un partit perfecte, dissenyat per mantenir el poder català durant segles, el partit de l'oasi i de la civilització enmig del desert de temperatures extremes. Però ai las, quan tot indicava que el partit i el país per fi estaven en comunió i harmonia, el populisme i les efusions nacionals de les dues bandes els han superat. No els importen gaire les evidències que l'oasi potser només era una estora sota la qual escombrar la merda. El socialisme català manté viva l'esperança —potser no tan ingènua com sembla— que mentre no es parla d'alguna cosa doncs no existeix.

 

Aquestes eleccions que volen fer veure que no ha passat el que ha passat i que un cop trencada la closca de l'ou es pot tornar a enganxar són l'escenari ideal per aquest PSC ideal i s'hi han abocat amb les il·lusions renovades de qui va a lligar a una reunió d'excompanys d'institut un cop complerts els quaranta. Ibarra apareix amb uns mocassins enxarolats i amb serrell, la cara neta, el somriure ample, els rínxols domats i una general pulcritud de col·legi de monges. Vol que vegem que és bona persona, que Miquel Iceta també és bona persona, ens remarca. Que són un tiquet electoral de bones persones i que d'haver-nos manat no haurien passat coses dolentes. Segur que ho són. En el seu relat de fantasia pragmàtica, Ibarra obre els ulls com un personatge d'anime, però l'única part tova que se li pixela és quan comença a desenvolupar el discurs.

 

En essència, no diu coses gaire diferents de Podemos però ho fa amb un llenguatge més elaborat i assequible per a la menestralia catalana. El PSC sap parlar pujolesc. A diferència de Podemos, però, juga amb el punt de deshonestedat d'obviar sempre que el partit és una federació del PSOE. Ens diu que Catalunya és una nació però que la seva sobirania resideix en el conjunt dels espanyols. Propugnen un estat federal completament diferent perquè els quaranta anys d'autonomies que han propulsat es veu que ja no serveixen. Condemna la violència i la repressió estatal però ho contraposa a què quan passeja per Valls se la miren malament. Tot en un llenguatge que en les televisions analògiques dels anys 2000 quedava prou apanyat però que a l'era dels 4K ensenya les costures.

 

Això no vol dir, tanmateix, que el programa d'actuacions concretes al territori no sigui complet i subscriptible per qualsevol amant de l'estat del benestar. Als catalans, i fins i tot als tarragonins, ens encanta el benestar i no volem patir gens. No hi ha cosa més humana. Tots volem que les llistes d'espera dels hospitals es redueixin, faltaria més. I un corredor mediterrani debuten. I ous durs per a tots. Si la Generalitat ha de ser una gestoria —cosa que no s'ha de descartar i no necessàriament nociva vist el percal— no cal tenir cap dubte que Rosa Maria Ibarra serà una excel·lent diputada.



Comentaris

envia el comentari