Miquel Bonet 10/06/2018 06:00h | Actualitzat a 15/06/2018 16:37h
Són joves, discrets, preparats i treballadors. L'un a Reus i l'altre a Tarragona havien vingut —mig de rebot— a posar seny, intel·ligència i capacitat de gestió als nuclis de poder més importants del país petit i donar un toc britànic a la massa sovint selvàtica vida política municipal. Ells potser no ho sabien —o més aviat sí, però no són gent de fer volar gaires coloms— però eren una resposta plausible a la difícil pregunta que planteja el relleu de les alcaldies de les dues ciutats. Sigui com sigui no podrà ser, pleguen. Se'n van. Ho deixen. Se n'han cansat. Han aprofitat aquest moment d'interregne i de calma inesperada en l'àmbit nacional per anunciar-ho i donar un any de coll als seus alcaldes perquè se'n refacin de cara a les eleccions de la primavera de 2019, perquè són dues pèrdues de pes per als consistoris i el mercato de fitxatges va just. Tenim el que tenim. Ben segur que tant Ballesteros com Pellicer els pressionaran —amb amabilitat i companyonia, és a dir els faran quatre pessigolles— perquè ho reconsiderin i els ajudin en el que es preveu una altra batalla cruenta per mantenir les majories als plens. Però sembla que no, diuen que les decisions són fermes i, fins i tot gosaria especular, quedaran més descansats que altra cosa de passar a millor vida.
Javier Villamayor contra els Jocs del Mediterrani
Villamayor, igual que Arza, va estudiar Dret a la Universitat Rovira i Virgili. A diferència del reusenc, que es va dedicar al sector privat, el tarragoní va iniciar la carrera funcionarial. Amb èxit i distinció. És funcionari de primer nivell i té plaça a la Diputació de Barcelona des que hi va opositar el 2003. Hi va desenvolupar tasques com a tècnic superior en especialitats amb l'acció institucional i amb la planificació de Presidència. És un home, per tant, que es forma en el segon pla dels passadissos de la segona institució de més poder de Catalunya. En aquella època estava dominada per un factòtum del PSOE com Celestino Corbacho, pes pesant del municipalisme socialista a l'àrea metropolitana, futur ministre de Treball amb Zapatero i en l'òrbita de Ciutadans actualment.
Villamayor, doncs, treballa en un engranatge greixat, ben gestionat i amb poder ampli i, tot i agafar embranzida en el partit, no necessita exposar-se a la primera línia de la lluita partidista i el fang del dia a dia. Aprofita aquests anys de tranquil·litat per fer un màster en ciència política i economia a la LSE. I el 2008 es compra un Volkswagen Golf que, segons la seva declaració de béns, és el seu únic patrimoni fins que es compra un pis a mitges set anys més tard. Però el 2011 decideix fer el salt i es col·loca a la vuitena posició de la llista del PSC a l'alcaldia de Tarragona. És un lloc de sortida. Surt.
Va tenir un aterratge suau a l'Ajuntament. De seguida s'adona que el consistori tarragoní no és ni bon tros una màquina administrativa tan perfecta com la Diputació de Barcelona, per dir-ho sense ferir ningú. Fa falta ordre, idees noves, constància i discreció, i ell és idoni per a aquesta comesa. Va assumir responsabilitats en àrees agraïdes com Joventut, Reactivació Econòmica i Smart City (un punt de contacte i entesa molt important amb Marc Arza, homòleg seu a Reus en moltes d'aquestes atribucions) i va tenir prou marge per començar a fer classes com a professor associat a la URV, sempre en el seu àmbit, el de les polítiques públiques. La popularitat —segurament no gaire volguda— li va arribar amb l'encàrrec de coordinar els Jocs del Mediterrani del 2017. Era un caramel, un lloc de clara promoció personal que li donava visibilitat i línia directa amb ministeris i amb el Comitè Olímpic Espanyol, que a Espanya vol dir òrbita monàrquica. El seu currículum als despatxos el feia ideal per la difícil missió de captar finançament per a la cita.
Però tot es va torçar. L'ajornament d'un any dels Jocs i la sensació de ridícul generalitzada va fer que patís, per primera vegada en la seva trajectòria el desgast de la vida pública. El PSC i el govern municipal van tancar files i va poder evitar les veus a l'oposició i al carrer que en demanaven el cap. L'organització dels Jocs, en aquest any de coll, ha remuntat i tot sembla indicar que arribarem a la inauguració sense més contratemps, però en les seves declaracions i la seva renúncia és clar que hi ha ganes d'abandonar les portades i les polèmiques i, un cop complert l'encàrrec de l'alcalde de portar la setmana llarga de competicions esportives a bon port, tornar a la Universitat a fer classes i preparar una tesi, mantenint un perfil polític més baix i acordat amb el tarannà que l'havia caracteritzat fins aquest episodi. Ha tingut prou protagonisme per a una temporada ben llarga.
Marc Arza i l'ombra de Traiber
Marc Arza també plega per alguns d'aquests motius però no és tan reticent a l'aparador. Dedicat des de fa molts anys a la consultoria d'internacionalització d'empreses i home de profundes conviccions liberals, no es veu aguantant quatre anys més la rutina de la política municipal que pot arribar a ser, per a un personatge inquiet i gairebé obsedit per la iniciativa empresarial i l'emprenedoria, un autèntic suplici. Si fem un cop d'ull, també, a la seva declaració de béns (és una de les coses més interessants de poder saber d'un polític) veiem que no li ha anat del tot malament. Els regidors de Reus cobren bastant més que els de Tarragona, cosa que és si més no sorprenent, i no declaren els saldos dels comptes corrents (els de Villamayor tenen uns 40.000 euros de mitjana). Però té quatre immobles en propietat compartida, no té cotxe, i posseeix uns bons paquets d'accions de companyies de l'IBEX, per la qual cosa es pot pensar que no devia patir massa per una eventual independència de Catalunya.
Aquest punt, el de l'eclosió del sobiranisme i l'ensulsiada del Procés, també és un factor clau per entendre la seva retirada. També com Villamayor, Arza és un moderat que es va educar políticament en l'oasi de la sociovergència. Declarat pujolista, s'ha manifestat des de fa anys molt escèptic amb el rumb del nacionalisme català i la seva radicalització. El 2010, tot just després dels fets d'Arenys i abans que Artur Mas i CDC es declarin obertament independentistes, Arza co-publica l'assaig «La temptació independentista», una de les poques veus dins del partit que adverteixen de l'error estratègic d'apostar pel Procés.
Però un cop al ball, balla. El regidor reusenc segueix les disciplina de partit i puja al carro, sempre amb certa distància en els moments d'exaltació patriòtica. És conscient que el seu sector ideològic al partit ara és minoritari i que ell no està fet per a la guerra de trinxeres que reclama la política frontista. Sent una aversió gairebé física pel populisme que la CUP i Ciutadans han instaurat durant els plens municipals d'aquesta legislatura i el que el cos li demana és fugir-ne. Al mateix temps, la seva tebior en temes nacionals amb el partit dominat —almenys fins ara— per l'ala sentimental i victimista, li talla els camins per continuar fent política a Barcelona o a Madrid.
A més a més, hi ha la qüestió judicial. Marc Arza va ser imputat per presumpta prevaricació en el cas Traiber. Segons la instrucció, en un correu electrònic i en una conversa el regidor hauria pressionat els responsables de l'Hospital Universitari per adquirir, en igualtat de condicions, pròtesis de la firma reusenca. No és probable que la causa prosperi, però per a Arza també ha estat un tràngol desagradable que el transporta a la primera legislatura de Convergència a l'Ajuntament de Reus, fins al 2015, on la judicialització i el cas INNOVA eren el dia a dia. Si unim tots els fils, entendrem que consideri que ha complert el seu cicle com a regidor i tingui ganes de descansar, també, una bona estona.
Del futur no se sap mai
Les coses canvien tant de pressa, però, i el gir en la política espanyola ha estat tan espectacular i circense que ves a saber. Tant Javier Villamayor com Marc Arza s'han compromès a acabar l'any de mandat que els queda i no seran pocs els cants de sirena que sentiran. A priori, el retorn a l'ordenament autonòmic —si és que n'hem arribat a sortir mai— és un escenari ideal perquè Arza pugui estendre la seva visió política de poc soroll i pocs escarafalls. De la mateixa manera, el màgic retorn a la centralitat del socialisme espanyol li obre un ventall de sortides temptadores a Villamayor. Sense anar més lluny, el seu nom ja consta a les travesses per a sots-delegat del Gobierno a Tarragona, posat que és dels pocs funcionaris que compleix els requisits i, a més, és un càrrec d'entreteles que, amb la fama de negociador i conciliador que s'ha llaurat, li aniria com l'anell al dit. Sigui com sigui, qui els vulgui treure del retir prematur s'ho haurà de guanyar. O no, perquè com diu el mateix Arza, és més fàcil anar-se'n de la política que la política se'n vagi de tu.
