Redacció 15/12/2016 11:30h
17 Comentaris
Poc, molt poc han durat les promeses de fair-play, esbombades als quatre vents, pel flamant director del Diari de Tarragona Juan Varela. En l'edició de l'1 de desembre i en la seva edició digital —sense ruboritzar-se en absolut—, el mitjà afirma al subtítol d’una de les seves notícies que «en un any [el Diari de Tarragona] ha duplicat els usuaris únics a internet i ja sumen 530.000, on repeteix el lideratge» passant olímpicament de la veritat que reflecteix el resum d’audiència oficial d’OJD on el Diari es manté en una claríssima segona posició —en únics, visites i pàgines vistes— per darrere de delCamp.cat tot i les pujades dels últims mesos del rotatiu de Varela.
delCamp.cat torna a superar tots els rècords històrics d'audiència
Les dades d'audiència del mes de novembre han confirmat, un cop més, que el lideratge de la premsa digital al Camp de Tarragona és de delCamp.cat. Aquest mitjà ha aconseguit sumar un nou rècord històric d'usuaris únics, la dada més destacada de les audiències a internet que representa el nombre de persones diferents que han visitat alguna de les notícies durant un mes, que ha arribat fins als 741.101 al novembre. Aquesta xifra suposa un augment del 14,46% respecte del mes passat i se n'han aconseguit 200.000 més que just fa dotze mesos, al novembre del 2015. Les dades també són molt bones en visites i pàgines vistes. Aquest passat mes de novembre s’han servit 2.769.856 pàgines, és a dir, notícies diferents llegides, i s’han fet 2.185.161 visites. Unes dades que també superen les registrades el mes passat. El Diari de Tarragona ha sumat durant el mes de novembre 521.873 usuaris únics, 1.083.983 de visites i 1.841.857 pàgines vistes. El diari Reusdigital.cat ha perdut un 20% dels seus lectors el mes de novembre i ha arribat als 77.196 usuaris únics, 122.740 visites i 274.535 pàgines vistes. El Diari Més, per la seva banda, ha sumat 55.235 usuaris únics i 97.653 i 160.583 visites i pàgines vistes respectivament.
delCamp.cat és el mitjà digital territorial més llegit de Catalunya i és el vuitè mitjà en català més llegit. Per davant s’hi troben els mitjans NacióDigital.cat (líder amb 2.523.506 usuaris únics), el diari Ara.cat, elMón.cat, Vilaweb, ElPunt-Avui, Directe.cat i elNacional.cat. Els altres mitjans territorials del país com DiarideGirona.cat,Regió7.cat i BarcelonaTV.cat, entre d’altres, ja queden per sota de delCamp.cat.
Un model basat en una mentida de molt poc recorregut
Hi ha una forma de fer molt arrelada al carrer Domènec Guansé que no es podrà —suposant que les promeses de bondat i fair-play siguin certes— canviar d'avui per demà. Sobretot si tenim en compte que tot el model de negoci s'ha basat en dos factors que es retroalimentaven mútuament: la primera, una situació de quasi-monopoli informatiu, i la segona, forçar la realitat fins on convingués per fer pagar a tothom. La segona premissa no es podia entendre sense la primera i la primera, clar, alimenta la segona.
Aquesta forma d'actuar tenia atemorit tot l'establishment tarragoní. Pagava religiosament allò que se li demanava a canvi d'una certa benevolència —sempre precària— dels de Promicsa. Aquest model s'està enfonsant com un castell de cartes, fet que ha obligat a prendre mesures dràstiques en aquella casa. Per un costat l'aparició dels digitals, i en especial delCamp.cat, que han trencat definitivament el monopoli informatiu del bicentenari tarragoní al qual cal sumar la crisi general de la premsa de paper: tant pel model empresarial com per la credibilitat.
Fins al 2007, més del 70% dels ingressos dels grans mitjans de la premsa diària eren els classificats: la intermediació laboral, la intermediació immobiliària i la intermediació sexual. En aquests moments hi ha portals a internet que fan de forma molt més eficient aquesta funció d'intermediació i a uns preus molt més assequibles. I això no tornarà mai més i si bé ajuntaments i diputacions han cobert aquest gap finacer dels mitjans tradicionals, els últims anys ja hi ha símptomes de fatiga institucional. Els diners públics no poden ni han de tapar sempre les debilitats empresarials.
|
Davant aquest devastador panorama en l'àmbit empresarial i informatiu, el Diari de Tarragona intenta donar una empenta forta al seu digital però ha d'entendre, i fins que no ho faci ho passarà malament, que mai més tindrà el monopoli informatiu tarragoní. Tot i que anirà pujant les dades d'audiència de la seva edició digital —el Diari manté una innegable força de marca i sobretot té un magnífic planter de periodistes que treuen bons temes cada dia— mai serà ja l'únic mitjà pel qual s'informa la gent del Camp de Tarragona. Aquesta dolorosa realitat per als de Promicsa té tota una sèrie d'implicacions empresarials i informatives que a poc a poc ha d'anar assumint si no vol quedar aviat com el «rei nu» de la coneguda faula.
En l'era d'internet i dels social media no es pot afirmar com fan al seu article que «repite liderazgo» sense vergonya ni cap mena de rubor, els lectors tenen la veritat a un sol clic de distància. Tota la població digital del Camp de Tarragona només cal que segueixi aquest enllaç i aquest per fer-se un tip de riure de les afirmacions publicades pel Diari de Tarragona. Ja està prou tocada la credibilitat dels main stream media com per anar dient mentides d'aquesta manera que no aguanten ni un clic.
Per l’interès que desperta, reproduïm l'editorial-anàlisi que va publicar delCamp.cat amb motiu de la demanda que Promicsa va presentar contra aquest mitjà en el seu estil de tota la vida de judicialitzar o desacreditar tot allò que els molesta amb bones o males arts. L’escrit va ser publicat el passat mes de maig i manté tota la seva actualitat tot i les promeses esbombades als quatre vents pel seu nou director Juan Varela.
L'ANÀLISI: La lenta però inexorable decadència de l'actual Diari de Tarragona
És evident a ulls de tothom que l'abassegadora hegemonia mediàtica del Diari de Tarragona a la «província» dels anys 80 i 90 està arribant a la seva fi. L'aparició de molts mitjans locals i comarcals ha ajudat ja des dels anys 90 ha atenuar progressivament la fins aleshores aclaparadora preeminència d'aquest mitjà. Sobretot en el món comarcal, tota una sèrie de ràdios, televisions i setmanaris o mensuals, escrits en català i comandats per una nova generació de periodistes van saber connectar amb un nou públic que ja no se sentia en comunió amb la immòbil línia editorial del Diari de Tarragona.
Però la fi definitiva d'aquesta hegemonia ha arribat amb l'explosió digital. Paradoxalment però no és la revolució digital la causa del declivi, n'és només el símptoma. Molts creuen que el Diari de Tarragona té problemes d'adaptació a l'entorn digital i això era cert fa uns mesos, però ara no. El diari bicentenari té una pàgina web informativa que compleix amb escreix tots els estàndard tècnics i periodístics i a més fa una gestió brillant de les xarxes socials; per aquí doncs no van els trets. El problema de fons és que ja no connecta editorialment amb el nou mainstream tarragoní. La societat tarragonina ha fet un prodigiós viatge, en menys de dues generacions, des d'un món rural i preindustrial a una societat plenament industrial i terciaritzada i per tant de matriu europea i avançada. Un viatge que ha significat l'aparició d'una àmplia classe mitjana, culta i universitària que a més s'ha relligat de nou amb la catalanitat. Uns sectors que han abraçat de ple, com és lògic, la revolució digital i que veuen al Diari de Tarragona com una curiosa andròmina del segle XX inútil davant les necessitats de la societat tarragonina del segle XXI.
Així el problema de fons no és una suposada ineficàcia digital del mitjà —de fet ja arreglada— sinó la lenta però inexorable desconnexió editorial del mitjà degà dels sectors més dinàmics de la societat tarragonina. I això no té fàcil solució. El «Diari» manté estretes aliances polítiques i econòmiques amb els sectors més immobilistes tarragonins i no pot virar la seva línia editorial sense perdre aquests suports, ara per ara vitals. Aquest és el laberint en què es troba avui la històrica capçalera i que no té fàcil solució.
El fracàs col·lectiu de la transició
Una de les cartes que més han ajudat al fet que el Diari de Tarragona pogués mantenir la clara hegemonia que ha gaudit fins fa ben poc —però que a la vegada s'ha mostrat letal a llarg termini— ha estat no tenir competència. Una competència al mateix nivell que el tractés de tu a tu. Tot i bastants intents, la societat tarragonina no va saber-poder-voler construir un mitjà alternatiu al que venia directament en herència del Movimiento. A la resta del país, els sectors emergents d'aquella època, tots situats en l'antifranquisme i que es movien generalment entre l'esquerra i/o el nacionalisme, van saber crear mitjans que no només van competir amb solvència amb els mitjans provinents del franquisme sinó que els van superar moltes vegades. El cas paradigmàtic és El Punt a Girona, que va saber posicionar-se per sobre de la capçalera franquista, i Los Sitios, que es va haver d'anar reconvertint cap a l'actual Diari de Girona. Altres casos coneguts són El9Nou d'Osona, el Regió7 a les comarques centrals o el Segre a Lleida.
Aquesta falta de competència fins avui —un cas únic a Catalunya—, per un costat ha donat molta màniga ampla als propietaris de l'empresa però per l'altre no els ha obligat a modernitzar i adaptar la línia editorial als ràpids canvis de les dues últimes dècades al Camp de Tarragona. I ara en paga les conseqüències de cop. Acostumats a estar sols, ara intenten mantenir aquesta posició privilegiada per la via judicial amenaçant amb llargs i cars plets. Però per aquí no aconseguiran gran cosa. Tarragona ha canviat i han d'assumir que ja no poden arribar a tothom, hi ha amplis sectors que ja no es poden identificar amb la històrica capçalera i un mitjà alternatiu ha arribat per quedar-se.
Com més aviat ho assumeixin, millor els hi anirà. Potser no a curt termini però si a mig i a llarg. Hauran de canviar moltes formes de fer i administrar l'empresa. La dinàmica i moderna societat tarragonina necessita almenys dues grans capçaleres per expressar la seva pluralitat i complexitat lingüística, social i econòmica. I aquesta realitat no la frenaran plets judicials o maniobres de saló. És una realitat massa forta per ser ofegada.
